De l'odi a l'amor

Primer, he hagut de triar una postal. En volia una que definís la Barcelona que més m'estim. I, com no podia ser d'una altra manera, Parc Güell o Casa Batlló, sempre Gaudí. El Parc Güell i la seva plaça tapada amb aquells sols farcidets de colors. La Casa Batlló, la seva façana o un bocí, una essència. Si amb qualque cosa no anava errat Quimet a La plaça del Diamant és en dir-li a Colometa: "... que al món no hi havia res com el Parc Güell i com la Sagrada Família i la Pedrera". 

He seguit mirant el postaler, fent-lo girar, he vist el Raval, la meva primera Barcelona. Tot carrerrons estrets i gent amb bicicleta, és així. MACBA i la seva plaça, un altre racó que dóna vida. També hi he vist les Rambles, Port de Barcelona, Montjuic, Arc de Triomf, Monument de Colom, però tot això no me diu res. Preferia els carrers de Gràcia amb les seves places, La Virreina, per exemple. M'estimava més els carrers de Ciutat Vella, el Born, Plaça del Rei, així és la Barcelona que enyor.

Però, finalment, aquesta. Aquesta perquè, entre altres coses, concentra tots aquests llocs. Encara més, aquesta vista des del Turó de les Tres Creus, dins el Parc Güell, sempre m'ha captivat. Pot ser perquè s'hi veu tota la ciutat, la meva ciutat i dic meva perquè mai m'hi sent estranya i, creu-me, que això me passa a ben pocs llocs. I, també, perquè defineix Barcelona, inabastable, intensa, tan obscura com enlluernadora, que no te l'acabes mai i jo tenc l'esperança que sigui així, no me la vull acabar mai. A ella sempre te l'estimes, encara que faci nevar un dia qualsevol de març i sembli la ironia d'una cançó de Sabina. 

I tota ella se deixa respirar, se deixa viure, se deixa palpar. Qualque vegada te fa sentir petit i te posa la solitud al cos o te xucla però tot li pots perdonar, sempre. Per això he triat aquesta perquè tot això ho vull compartir amb tu. Per a què puguis respirar aquí dedins, perquè aquí tot és possible.

L'amor dels poetes (o en els poetes)

"La frustació dóna molt més terreny a la creació que la satifacció. Si tens totes les experiències satisfetes, et dediques a viure-les i pot ser deixes el tema de la creació artística per un altre moment. En el meu cas podria ser així, perfectament. Si trobés alguna cosa així podria deixar d'escriure per sempre més."
E. Sanahuja

L'amor dels poetes

*

Te sientas a mi lado en el sofá, enciendes un cigarrillo. Me gusta mirarte, tocarte con mis deditos la nuca mientras fumas. Estás concentrado con el humo que sube, me miras, me sonríes. Me besas. Lo salvamos a tiempo. Lo sabemos. Y casi no me acordaba de las noches en vela y de los cigarros compartidos. Y como me gusta que me agarres el culo cuando te estoy abrazando o que me beses la nuca cuando estoy haciendo la cena. O que me des un toquecito en la punta de la nariz cuando tomamos el cafe por la mañana. Y que hables y te enfades con lo que sea, con Zapatero o con la política agraria de Alemania, y tener que callarte con un beso. O que cuando llegas del trabajo te me metas en la ducha y me asustes. Ver como te levantas de la cama y me ves, te lo repiensas y ya vuelves a estar dentro "cinco minutos nada más...". 

"¿Quién te espera? dime, ¿quién te espera esta vez?"

Que no te pida que te quedes si un día decides marcharte, eso es la tristeza.

"Yo pertenezco a una variedad que es la del cachondo sentimental, que es lo que he sido durante toda mi vida. Y cuando era joven no podía irme a la cama sin estar locamente enamorado, durase lo que durase."

Jaime Gil de Biedma