"Escribo sobre ti desde hace mucho, incluso antes de conocerte."

Iván Ferreiro.

17.12.12

De l'odi a l'amor

Primer, he hagut de triar una postal. En volia una que definís la Barcelona que més m'estim. I, com no podia ser d'una altra manera, Parc Güell o Casa Batlló, sempre Gaudí. El Parc Güell i la seva plaça tapada amb aquells sols farcidets de colors. La Casa Batlló, la seva façana o un bocí, una essència. Si amb qualque cosa no anava errat Quimet a La plaça del Diamant és en dir-li a Colometa: "... que al món no hi havia res com el Parc Güell i com la Sagrada Família i la Pedrera". 
He seguit mirant el postaler, fent-lo girar, he vist el Raval, la meva primera Barcelona. Tot carrerrons estrets i gent amb bicicleta, és així. MACBA i la seva plaça, un altre racó que dóna vida. També hi he vist les Rambles, Port de Barcelona, Montjuic, Arc de Triomf, Monument de Colom, però tot això no me diu res. Preferia els carrers de Gràcia amb les seves places, La Virreina, per exemple. M'estimava més els carrers de Ciutat Vella, el Born, Plaça del Rei, així és la Barcelona que enyor.
Però, finalment, aquesta. Aquesta perquè, entre altres coses, concentra tots aquests llocs. Encara més, aquesta vista des del Turó de les Tres Creus, dins el Parc Güell, sempre m'ha captivat. Pot ser perquè s'hi veu tota la ciutat, la meva ciutat i dic meva perquè mai m'hi sent estranya i, creu-me, que això me passa a ben pocs llocs. I, també, perquè defineix Barcelona, inabastable, intensa, tan obscura com enlluernadora, que no te l'acabes mai i jo tenc l'esperança que sigui així, no me la vull acabar mai. A ella sempre te l'estimes, encara que faci nevar un dia qualsevol de març i sembli la ironia d'una cançó de Sabina. 
I tota ella se deixa respirar, se deixa viure, se deixa palpar. Qualque vegada te fa sentir petit i te posa la solitud al cos o te xucla però tot li pots perdonar, sempre. Per això he triat aquesta perquè tot això ho vull compartir amb tu. Per a què puguis respirar aquí dedins, perquè aquí tot és possible.