Quelcom que un dia era bo.

RECANCES

“Guard engrunes de la seva tendresa a molts racons de sa pell”

Carme Riera

Papallones, papallones eren el que volava sobre l’horabaixa vermell que vas marxar. Vas marxar i em vas deixar buida, buida o plena de t’estims mig podrits que encara no he pogut digerir, ni vomitar.

M’agradava caminar sobre el perfil del teu cos nuu. M’agradava veure’t la cara d’embadalit que feies quan et contava perquè em dic el que em dic, gràcies a aquella rondalla. M’agradava sentir la teva mà davall els llençols cercant-me les pessigolles. M’agrada notar-te davall sa guixa fonda i rodona. I, també m’agradava, sentir el renou aspre de la clau girant el pany i just després les teves passes per sobre l’enrajolat, mentre intentaves no fer soroll, inútilment, perquè mai en vas saber, i això em feia gràcia.

I al final, de què em va servir despertar-me cada cop que arribaves tard? De res. Perquè, vaig quedar-me de genolls amb la pell intoxicada de rancor, cercant alguna penyora que em fes oblidar-te. Però res, només vaig desfer caixes i tot em feia olor a tu, tot.

Em vas deixar i mai més em vaig veure reflectida als teus ulls. I mai vaig tornar a sentir el pes del teu cos suat, xop d’amor. No vas tornar cap estiu a salvar-me de les meduses i em van picar, em van infectar l’enyorança, fent-la més rabiosa. Vas marxar i vas punxar, vas rompre tota la tendresa d’uns pits petits que t’estimaven, i vas trencar el breu espai que separa la pell de la feblesa i tot em feia mal.

I cada cop, el llit es feia més gran igual que el silenci que ens separava. El llit es feia gros i les parets s’estrenyien, fins que tota la casa era el llit, el llit que va sentir el tacte de les nostres pells que s’assaborien. I la solitud, també creixia, multiplicant-se fins vessar-me del cos i em sortia a rierades pels ulls. Mentre, jo sentia com aquell travelar  em debilitava, fins i tot, les paraules que no em bastaven i se’m quedaven coixes.

 Pot ser sí que la culpable d’aquesta tristesa tan dolça sigui aquesta calor primaverenca que ha arribat abans d’hora i al moment inadequat. O potser siguis tu i tota la recança d’endevinar que has tornat quan ja restaven baix terra totes les papallones, i t’has trobat amb el rebuig dels òrgans més íntims de la meva memòria, amb el menyspreu de cada un dels meus ossos. I has marxat, de nou, però aquest cop amb el cap cot i pensant que m’enyoraves. I jo he quedat rere la porta respirant al ritme de les teves passes baixant les escales de casa, pensant en tot l’amor que ens va mancar.

Llumd’ametllersflorits

25.02.08